Benvinguts!!!

Benvinguts!!!

Sempre havia volgut escriure un bloc, però mai sabia què escriure-hi... Fins que vaig ser mare... Aleshores em van començar a sorgir dubtes i inquietuds i vaig pensar que totes les meves hores de búsquedes per internet bé podien servir a alguna altra mare que tingués els mateixos dubtes i inquietuds que jo... Així que començo aquest bloc amb la idea d'anar publicant entrades que em semblin interessants o opinions sobre com funcionen les coses un cop canvies de ser la "filla de..." per passar a ser "la mare de..."

Espero que a aquells que caigueu per aqui us sigui útil alguna cosa...o si més no que passeu una bona estona! Gràcies per llegir-me!

dilluns, 9 d’abril de 2018

Pasqua '18


Seguint amb la tradició de la caça d'ous, aquest any hem fet cistelles noves!


Les hem fet més grans que les que teníem perquè el primer any ens va quedar petita, ja que els ous eren massa grans. Aquest any, però, els ous han estat de la mida justa!

Els petits s'ho han passat pipa! A més, aquest any el Cosí ha vingut a caçar ous amb nosaltres, i esperem que cada any vingui a fer-ho!

Els últims anys havíem fet un recorregut pel bosc, aquest any els ous estaven escampats en un prat, donada l'edat dels 2 petits, ha anat molt bé, ja que d'aquesta manera no era només la Nineta qui trobava els ous. A més, teníem un full amb els ous que havíem de buscar per poder marcar-los quan els trovabem.



El dia de la caça, vàrem trobar un paper on hi havia una foto del lloc on trobariem els ous i on s'hi indicava quants ous havíem de trobar. Així va ser més fàcil que tots poguessin trobar ous!
La cistella consta d'una tira de tela de color cru d'uns 10cm d'ample per uns 105cm de llarg i dos panells de 22cm per 20cm. Per fer les orelles calen dues tires més de la mateixa tela d'uns 10cm d'ample per uns 50cm de llarg i dues tires de tela de color rosa d'uns 10cm d'ample per 22cm de llarg per tal de fer l'interior de les orelles (també es podria fer servir feltre rosa). Després, un trosset triangular de feltre rosa i dues rodones petites de feltre negre per fer el nas i els ulls del conill. La tira llarga farà les orelles els laterals i el fons de la bossa, i els panells són per la part de davant i la part de darrera. Les dues cintes extra són per fer doble la part de les orelles per tal que quedi més ben acabat.


dilluns, 2 d’abril de 2018

Avui llegim: El Grúfal

Del conte de "El Grúfal", n'havia sentit a parlar, però encara no l'havia llegit i l'altre dia, per fi, el vàrem agafar de la biblioteca. La veritat és que no sabia què passaria, ja que al llom del llibre indicava que és un conte per nens de més de 6 anys, però en canvi ha estat un èxit rotund. Tant amb la Nineta com amb el Pèsol. L'exemplar que ens han deixat a la biblioteca és d'edicions 62 de la col·leccio llibresaure i és un exemplar del conte que té rodolins.
Les il·lustracions són boniques i d'un costat ensenyen la "maldat" dels personatges i de l'altre la por que poden arribar a tenir aquests personatges. És un llibre que demostra que encara que siguis molt gran o molt "ferotge", tots tenim alguna por o alguna debilitat i que encara que siguis molt petit o dèbil, amb astúcia, es poden arribar a resoldre grans problemes.
Tant la Nineta com el Pèsol ja se saben els diàlegs, a més, hem hagut de demanar una renovació a la biblioteca perquè és un d'aquells contes que demanen recurrentment per abans d'anar a dormir.
Aquest mes passat van treure la pel·lícula al cinema. No l'hem  vista encara, però té bona pinta... Vosaltres l'heu vista? La recomanaríeu per a un nen de 2 anys? Espero els vostres comentaris!  

diumenge, 25 de març de 2018

Juguem a metges

L'any passat, la Nineta va mostrar molt d'interès per la medicina, cada dos per tres estava jugant a fer de metge o de pacient, així que vam creure convenient regalar-li una maleta de metges. La vam fer "home made" amb materials que es poden trobar fàcilment a la farmàcia i a les botigies de "tot a 100".
En primer lloc, necessitàvem una maleteta on hi cabés tot el que hi volia posar, però que no fos massa gran perquè la pogués portar bé. També havia de tenir una nansa per a poder-la transportar fàcilment. Després amb paper adhesiu de color vermell vam fer dues creus i en vam posar una a la tapa de la maleta i l'altra a la part del davant. 
A dins hi vam posar un paquet de gasses estèrils, una bena tallada a diferents mides perquè pogués posar-se a diferents parts del cos, també una bena tubular, tallada a diferents mides perquè anés bé pel canell, pel braç, per la cama, etc., hi vam posar també dues xeringues sense agulla, una de gruixuda i una de prima tipus vacuna. També vam posar dos pots petits per fer de líquid de vacuna o de pomada, etc., i unes pinces per extreure cossos extranys o per fer servir les gasses, uns guants dins d'un pot d'ou kinder i el toc final: un estetoscòpi que funciona de veritat! Aquest estetoscòpi el podeu trobar a jugar i jugar


Finalment vaig comprar una carpeta amb pinça per poder posar les fitxes de pacient, perquè es pogués apuntar com estava i vaig fer les fitxes. Com que vaig estar buscant per internet i no en vaig trobar cap que fos per nens que encara no saben llegir, vaig decidir fer-les jo. Us les podeu descarregar aquí. Podeu publicar-les al vostre blog, sempre que redirigiu a aquesta entrada.😉
Per últim, a posteriori hi hem afegit un termòmetre que no funcionava, un parell de pots de pasta de dents buits i nets i hem fet una bata utilitzant la tècnica de la samarreta. En un altre post us ensenyaré la bata i la manera de fer-la. 

dilluns, 19 de març de 2018

Feliç dia del pare

Felicitats al pare! Diu tothom... Feliç dia del pare! Però, que només és pare un cop l'any o què? I els altres 364 dies? No és pare?

Algú dirà "es que avui és el dia que se celebra..." doncs no, no tothom celebra aquest dia consumista. Igual que no tothom celebra el dia de la mare, igual de consumista.... 

Que potser hi ha un dia del fill o de la filla? Els nens/es han de felicitar el pare si o si, perquè avui és el seu dia? No ens estem inventant massa excuses per comprar coses?

No hi estic d'acord. Al final acabarem celebrant el dia del "no cumpleaños" com a Alicia al país de les meravelles...

Així que: feliç no dia del pare a tothom! 

dissabte, 3 de març de 2018

Deixar el bloquer

L'estiu passat no l'altre, la Nineta tenia 2 anys i alguns mesos i volíem aprofitar l'estiu perquè deixés el bolquer, però entre el naixement del Pèsol, el canvi de pis... vam creure que eren massa canvis, així que ho vam deixar per més edavant. Durant l'estiu vam fer proves, deixant que anés sense bolquer, però es posava a jugar i acabava fent-se el pipí a sobre perquè encara no notava en quin moment havia d'anar al vàter. A mida que va anar avançant el curs, vèiem que cada vegada la Nineta ens anava donant senyals de que començava a estar preparada per deixar el bolquer, però al mateix temps, quan el duia, si estava distreta no s'acostava per res al lavabo. Fins que un dia ens vam quedar sense bolquers. Així que vam haver de sortir al carrer sense bolquer. Vam anar a comprar i vam tornar a casa, tres quarts d'hora fora de casa sense cap accident! Vam decidir seguir endavant i posar-li el bolquer només per dormir, o per anar en cotxe. La següent setmana hi va haver alguns accidents, i l'altra, i l'altra... però cada vegada menys. Vam optar per anar avisant-la cada tant, que anés a fer pipí. Va arribar a un punt que ja no se li escapaven pipis, tret de quan estava molt distreta i no volia deixar de jugar per anar a "perdre el temps" al lavabo. El que no teníem tant control·lat eren les caques... però donava la casualitat que tenia certs horaris per anar de ventre i que es quedava mooolt quieta. Acostumava a fer-ne quan portava el bolquer després de la migdiada, així que mica en mica li vam anar ensenyant que si anava al labavo trigava menys en tornar a anar a jugar que no pas si s'ho feia al bolquer. Cada vegada eren menys les caques que es feia al bolquer i més les que feia al lavabo, fins que un dia ens va dir que li feia mal la panxa i li vam dir: vols anar al lavabo a veure si surt alguna cosa? I efectivament, havia descobert el "remolinet" d'abans d'anar al vàter, així que cada vegada ho tenia més superat. Durant el Nadal vam decidir no posar-li el bolquer mentre anàvem en cotxe, ja que era poca estona, i també, cap al final, va anar deixant el bolquer de les poques migdiades que feia a casa. Així doncs, després de Nadal ja hi va haver molt pocs accidents i va deixar d'utilitzar bolquers a l'escola. Només ens quedava el bolquer de la nit, però vàrem esperar a canviar l'habitació... Ja que aviat dormirien "Nineta i Pesolet" a la mateixa... però això ja serà una altra entrada...
D'això ja fa gairebé dos anys, va ser un procés totalment consentit i tot i que va ser més llarg del que ens hagués agradat, va seguir l'evolució que la Nineta necessitava, perquè el bolquer no es treu, es deixa. 

divendres, 16 de febrer de 2018

La "craneosinestòsi"

El febrer passat van operar al Pèsol d'una "craneosinestòsi". Us explico breument el procés i la meva experiència a l'hospital.

Quan et diuen "hem d'operar al teu fill de craneosinestòsi" comences a buscar què és, simptomatologia, causes, possibles alternatives a la cirurgia, conseqüencies d'operar i no operar, etc.

En el nostre cas, tal i com ens ho van explicar tant el neurocirurgià de guàridia com la neurocirurgiana que operaria al Pèsol, només vam buscar com seria el post operatori, però no vam trobar res. Ens van explicar que els ossos dels laterals del cap s'havien soldat abans d'hora i que això provocava que el cap creixés cap endavant i cap enrera, podent provocar (a la llarga) una pressió excessiva sobre els globus oculars que podia produir-li ceguera, migranyes o alteracions a nivell psicomotriu que podien fer que no es desenvolupés amb normalitat.
Veient les possibles conseqüències de no operar, ja no ens vam plantejar fer cap altra investigació.
La craneosinestòsi és una anomalía força comuna, (només a la Vall d'Hebrón, s'operen 20 casos a l'any) i la seva operació té més beneficis que complicacions. L'operació consisteix en fer una obertura a la pell del crani d'orella a orella com si es tractés d'una diadema (en el cas del Pèsol li van fer ondulada) després fan incisions als ossos per tal de tornar-los a separar i posen unes "protesis" reabsorbibles per l'organisme, de manera que no hagin de tornar a obrir per treure-les.

Abans de l'operació ens van demanar que rapéssim al Pèsol al 0 per tal que no ho haguéssin de fer els metges. Vam ingressar el dia abans de l'operació a la tarda i vam fer nit a la planta de cirurgia. Vam compartir un llit de 90 en una habitació sense ningú al llit del costat. El dia de l'operació va haver d'estar 4 hores sense menjar res abans que se l'enduguéssin (tot i que inicialment ens havien dit 6 hores, però no li van poder posar una via amb suero el dia anterior i això va fer que reduíssin el temps de dejú perquè no patís deshidratació). Se'l van endur a les 8.30 del matí i a les 11h ens van cridar per a informar-nos que ja estava tot a punt i que començaven l'operació. En el cas del Pèsol duraria fins les 14h però ens van dir que hi fòssim una hora abans per si acabava més d'hora. Quan ens van tornar a cridar, estaven escalfant-lo per despertar-lo i el portàven a la UCI. Quan ens van deixar passar portava el cap embenat com si portés un casc de bicicleta, una via al peu, dues a la yugular, una a cada banda, una sonda nasogàstrica, una urinària i un tub a la boca connectat a un respirador que van desconnectar al cap d'una estona. Estava lligat de mans perquè no s'arranqués cap tub. Quan va començar a despertar-se ens van fer sortir de l'habitació i li van treure el tub de la boca i la sonda urinària i aquí van començar 24h de medicaments (morfina, paracetamol, nolotil, suero), despertars, síndrome d'abstinència, analítiques, pitades de les màquines...


Quan van decidir que ja estava preparat per anar a planta, li van treure la via central de la yugular i el van deixar menjar. Ens van pujar a la planta 5 de l'hospital materno-infantil perquè no hi havia llits a la planta de cirurgia. Les enfermeres i el personal de la planta van ser molt atents i amables, però com que el Pèsol tenia menys d'1 any, el van posar en un bressol i jo vaig haver de dormir en una butaca incomodíssima, pendent que el Pèsol no s'arrenqués cap via, vigilant els càbles que encara duia, que no tibéssin massa o que no estiguéssin pinçats, etc... Quan vaig demanar un llit de 90, ens van dir que per normativa de l'hospital no podien posar llits als nens menors d'1 any...(la primera nit vaig dormir en un llit de 90) Aquella nit no vaig dormir (igual que no havia dormit a la UCI). A més, el Pèsol va acabar arrancant-se la sonda nasogàstrica i la via que portava al peu. La nit següent havia de vigilar que no s'arrenqués l'última via que li quedava, a més, en una de les preses nocturnes, va vomitar, així que havia de control·lar que no tornés a vomitar sense cap raó. Tampoc no vaig dormir. Si havia d'anar al lavabo havia de sortir de l'habitació, deixant sol al Pèsol o avisant a una de les infermeres per tal que el vigilés mentre jo no hi era, o esperar-me a que vingués el Ppa i em substituís durant l'hora de dinar, per exemple, ja que en teoria, tampoc no es podia menjar a les habitacions... Finalment, va passar la cirurgiana, li va treure l'embenat i ens va dir que el dia següent podríem marxar a casa, només ens quedava passar una nit. Aquella nit ens va venir a buscar un celador. "Ens emportem al Pèsol a cirurgia" em van dir. Em vaig quedar blanca. Pel meu cap van passar milers de preguntes: "però si aquesta tarda ens han dit que demà marxàvem", "no està bé?", "l'han de tornar a operar?" No! Resulta que havia quedat un llit lliure a la planta de cirurgia i ens traslladaven de nou. Quin alleujament... A més, aquella nit vam poder dormir de nou en un llit de 90...
El dia següent ens van donar l'alta. Li havíem de fer cures durant 15 dies, treure-li els apòsits cada 2 o 3 dies, rentar-li el cap, assecar-li amb un assecador amb aire fred, posar-li betadine amb una gassa i tornar-li a posar els apòsits.
A l'hora de treure-li els apòsits ho havíem de fer mullant-li bé els apòsits i traient-los a favor del cabell per tal de no fer-li mal.
Als 15 dies, li revisaven la ferida: tot correcte. Li havíem de deixar la ferida a l'aire. Com que el Pèsol intentava rascar-se o tocar-se els punts (que li havien de caure sols) li havíem de posar una gassa a la ferida i un gorro de cotó. La següent visita era al cap d'un mes: una radiografia i la valoració de la cirurgiana. Encara li quedaven 6 o 7 punts (dels 30 que portava inicialment) i la cirurgiana ens va dir que li poséssim crema hidratant a la ferida per ajudar a fer caure els punts i que si no li quèien en una setmana que hi tornéssim i li trauria ella. Quan vaig provar la crema hidratant em vaig quedar al·lucinada! Queien com si fossin de mantega. Ho vaig provar a la dutxa amb el sabó i també queien bé, tot i que algún se'm resistia, però en un parell de dies i uns quants massatges de cap a la dutxa i amb la crema hidratant, li van caure tots. Al cap de 2 mesos teníem la següent cita: radiografia i revisió amb la neurocirurgiana, ho va veure tot tant bé que en lloc de citar-nos al cap de 3 mesos ens va citar al cap de 6. Li van fer un TAC i van veure que s'estava tancant tot molt ràpidament, cosa que no és l'ideal estèticament, però que no implica cap problema més enllà. I tal dia farà un any. Avui fa un any just de l'ingrés, i el Ppa i jo encara pensem en aquells dies cada vegada que l'abracem...

Vam decidir explicar la nostra experiència perquè ens vam sentir "poc informats" d'aquest tema. Durant aquest any hem sabut de més de 7 nens a qui li han fet la mateixa operació o que li han de fer en un futur proper, tots fills de coneguts o coneguts de familiars, però en canvi no se'n parla gaire. Si és una afecció que afecta a tants nens, hi hauria d'haver més informació, així doncs, nosaltres aportem el nostre gra de sorra a la xarxa amb aquest relat.

divendres, 20 de gener de 2017

El xumet

Avui us porto una entrada que no quedarà "resolta"... es tracta del tema del xumet:

Tant a la Nineta com al Pèsol els hem donat el xumet des del primer dia. No vam fer cas d'allò de "no s'ha de donar durant el primer mes de vida perquè interfereix amb la lactància!!!" (la Nineta té 32 mesos i encara pren pit...) així que entenc que, com amb moltes altres coses, tot depèn del nen.
La veritat és que gairebé els vàrem "obligar" a agafar-lo, perquè al principi no el volíen, però es deixaven tals marques a la cara amb les ungletes (a l'hospital ens van desaconsellar usar manyoples per risc d'ofegament) que vam creure oportú posar-los el xumet perquè no es fessin ferides a dins de la boca. I va funcionar. Però ara... ara ve quan ja no em sembla tan bona idea això del xumet... a la llarga, dur xumet pot provocar problemes en la dentició (tot i que en provoca més xumar-se el dit...) tot i això, el fet d'haver utilitzat una tetina ortodòntica i no una fisiològica o una de cirera, em reconforta una mica. La veritat és que en l'elecció del xumet tenia les coses molt clares: tetina ortodòntica i de silicona, així no agafa gustos i és més fàcil de canviar el xumet quan es fa malbé (que per cert, el xumet s'ha d'anar canviant cada 3 o 4 mesos d'ús perquè no hi hagi risc de trencament per desgast).
Però ara, la Nineta té 32 mesos i li "toca" anar deixant el xumet...el problema és que està molt enganxada. Dic "toca" entre cometes, perquè també s'ha de tenir en compte que per ella és una forma de relaxar-se, una via d'escapament quan està nerviosa o molt cansada, i tenint en compte el respecte cap a ella, ha de ser ella qui decideixi que el vol deixar, perquè ja no el necessita. Últimament he estat llegint molt sobre el tema, des de formules que treuen el xumet de socarrel i en tres dies ja no el demanen, fins a "trucs" perquè el deixin sols, passant per la típica "tradició" de donar el xumet als Reis o al tió. Vaig estar llegint comentaris sobre deixar el xumet en un blog, ara no recordo quin, però un dels comentaris deia que hi havia hagut una nena a qui li havien fet donar el xumet als Reis (que era el que volíem que fes la Nineta) i que la nena els havia donat el xumet molt a contracor. Va passar un any i quan va ser l'hora de fer la carta als reis, la nena va demanar només una cosa: un xumet. No m'imagino el suplíci pel que devia passar aquella nena, que en tot un any va estar sense xumet i que en l'únic que pensava era en demanar un xumet als Reis... Després de llegir aquest comentari, el Ppa i jo vam decidir que ja el deixaria quan ella volgués, però que no en compraríem cap més.
S'ha de dir que la Nineta ha agafat el "vici" de mossegar el xumet, i això fa que molts dels xumets els haguem hagut de llençar perquè estaven foradats.
El que té ara està més que foradat... però sembla que això fa que vagi deixant-lo mica en mica, ja que no li proporciona la succió que necessita, però tampoc li hem tret del tot.
Ara estem en l'impàs que durant el dia no el fa servir (o vegades comptades en les que està molt cansada) i que durant la nit el fa servir per adormir-se i després dorm sense. Aquesta setmana, fins i tot, hi va haver un dia que es va adormir sense, se'l va treure quan encara no estava adormida i es va acabar d'adormir sense el xumet. Esperem que això sigui el primer pas per deixar-lo finalment...